Productes químics en contacte amb els insectes en el procés de preparació i conservació al Museu de Zoologia de Barcelona entre 1939 i 1989

Abstract

Chemical products in contact with insects during their preparation and conservation at the Zoological Museum of Barcelona between 1939 and 1989
In studies investigating heavy metal contamination in the bodies of coleopterans and lepidopterans preserved in museum collections, questions often arise about whether the source of contamination is environmental or related to the chemicals used in their capture, preparation or preservation.This study documents the techniques and chemical products employed at the Zoological Museum of Barcelona between 1939 and 1989. The resulting records provide written evidence that can aid in determining the origin of pollutants.

Key words: Insect preservation, Chemical treatments, Heavy metal contamination, Coleoptera, Lepidoptera, Zoological Museum of Barcelona

Resum

Productes químics en contacte amb insectes en el procés de preparació i conservació al Museu Zoològic de Barcelona entre 1939 i 1989
En els estudis que investiguen la contaminació per metalls pesants en els cossos de coleòpters i lepidòpters conservats a les col·leccions dels museus, sovint sorgeixen preguntes sobre si la font de contaminació és ambiental o relacionada amb els productes químics utilitzats en el procés de captura, preparació i conservació. Aquest estudi documenta les tècniques i els productes químics emprats al Museu de Zoologia de Barcelona entre 1939 i 1989. Els registres resultants proporcionen proves escrites que poden ajudar a determinar l’origen dels contaminants.

Paraules clau: Conservació d’insectes, Tractaments químics, Contaminació per metalls pesants, Coleòpters, Lepidòpters, Museu de Zoologia de Barcelona

Resumen

Productos químicos en contacto con insectos en el proceso de preparación y conservación en el Museo Zoológico de Barcelona entre 1939 y 1989
En los estudios que investigan la contaminación por metales pesados en los cuerpos de coleópteros y lepidópteros conservados en las colecciones de los museos, a menudo surgen preguntas sobre si la fuente de contaminación es ambiental o relacionada con los productos químicos utilizados en el proceso de capturarlos, preparación y conservación. Este estudio documenta las técnicas y los productos químicos empleados en el Museo de Zoología de Barcelona entre 1939 y 1989. Los registros resultantes proporcionan pruebas escritas que pueden ayudar a determinar el origen de los contaminantes.

Palabras clave: Conservación de insectos, Tratamientos químicos, Contaminación por metales pesados, Coleópteros, Lepidópteros, Museo de Zoología de Barcelona

Introducció

Una funció important dels museus és crear col·leccions de restes d’éssers vius, de llurs parts, degudament preservades i referenciades. Aquestes col·leccions són l’únic lligam directe amb una realitat corològica, genètica i ecològica d’un temps passat. Són un autèntic túnel del temps que ens dona la possibilitat de viatjar a ecosistemes desapareguts (McGhie et al 2020). El Museu de Ciències Naturals de Barcelona disposa d’una vasta col·lecció amb exemples notables; a la col·lecció de malacologia, principalment per l’aportació de qui va ser conservador i director del Museu Martorell, Artur Bofill i Poch (1846-1929), hi ha gasteròpodes terrestres recol·lectats a final de segle XIX i començament de segle XX en bardisses que avui dia constitueixen part del teixit urbà de la ciutat Barcelona. A la col·lecció d’artròpodes hi ha peces tan singulars com ara un coleòpter, Certallum ebulinum (L., 1767) (fig. 1, 2 i 3), capturat el juny de 1887 al Far del Llobregat pel metge i entomòleg Josep Maria Bofill i Pichot (1860-1938), que va ser president de l’Institut d’Estudis Catalans. El far, que antigament estava situat al marge esquerre de la desembocadura del riu, actualment està ubicat dins del port de Barcelona, a la Zona Franca, rodejat de formigó i dipòsits d’hidrocarburs. Aquestes mostres i moltes altres són tan valuoses com irreemplaçables, testimonis de la transformació del territori, dels canvis en les condicions climàtiques i de la qualitat del medi.

En iniciar línies de recerca sobre ambients passats a partir del coneixement de la fauna, una hipòtesi de treball comuna consisteix a determinar el contingut de determinades substàncies en el medi a partir dels insectes, dels pels, de les plomes o de qualsevol teixit mantinguts en col·leccions museístiques (Pyke i Ehrlich 2010). Això topa amb un primer interrogant: les substàncies que apareixen en els teixits d’un insecte preservat en una col·lecció històrica es van incorporar al seu cos abans de ser recol·lectat o, per contra, procedeixen de les substàncies utilitzades en el procés de captura i en els processos posteriors de preparació i conservació? Aquest és el cas, per exemple, de metalls pesants en coleòpters i lepidòpters, i la resposta varia molt en funció de l’època i el lloc on l’insecte va ser preparat per a conservar-lo.

En el present treball és pretén donar una orientació de quins eren els procediments i els productes químics que s’utilitzaven en coleòpters i lepidòpters al Museu de Zoologia de Barcelona entre els anys 1939 i 1989. El motiu és deixar referències escrites que suposin un testimoni a disposició de qui realitzi estudis com els esmentats a l’encapçalament.

Durant l’època de referència va ser cabdal la figura del doctor Francesc Español i Coll (1907-1999) (Escolà 1988). Español va ser nomenat regent d’entomologia l’any 1932, conservador el 1941 i director el 1966 (Nos 1988). En realitat, va ser el màxim responsable del Museu des de 1939. Es va formar acadèmicament en l’àmbit de la farmàcia, però mai no va exercir, sinó que es va dedicar des de molt jove al món de l’entomologia. Va ser deixeble, company i amic d’algunes figures prestigioses del món de l’entomologia francesa, concretament de la coleopterologia, en què es va especialitzar des d’un primer moment i en què va destacar en l’àmbit mundial, i va treballar de manera intensa en la fauna cavernícola i en la família Tenebrionidae.

Possiblement, l’estudiós que influí de manera especial el doctor Español fou René Jeannel (1879-1965), gran entomòleg que va ser director del Museu d’Història Natural de París, especialista en coleòpters, sobretot els leiòdids cavernícoles i els tenebriònids d’arreu. (Drouin et al 1988). La llista d’especialistes francesos és interminable, però no podem deixar d’esmentar Claude Jeanne (1925-2016) (Tamisier 2017), per la seva intensa relació amb el Museu.

En qualsevol cas, aquest contacte va ser un dels factors que van convertir el Museu d’Història Natural de París en referent per al de Barcelona durant molts anys, de manera que les tècniques de prospecció, captura, preparació i conservació eren pràcticament idèntiques, i els productes químics emprats, també.

Una personalitat destacada que va establir aquesta metodologia va ser un col·laborador de Jeannel al Museu de París: el responsable de col·leccions Guy Colas (1902-1993). Colas, que també va ser president de l’Associació Francesa d’Entomologia, va publicar l’any 1947 una obra dedicada, precisament, a aquesta temàtica: “Préparation et conservation des collections d’insectes” (Colas 1947). Al Museu de Zoologia de Barcelona, les recomanacions de Colas eren seguides sense gaires digressions.

El procés de preparació

Pel que fa als coleòpters, un cop capturat l’exemplar, s’introduïa en un flascó de vidre o alumini que contenia serradures de suro, a les quals s’havien afegit unes quantes gotes d’èter acètic. Aquesta substància adormia els insectes i els provocava la mort, de manera que quedaven ben preservats i amb les articulacions relaxades, la qual cosa suposava un gran avantatge en el procés de preparació posterior.

Amb els lepidòpters s’utilitzava un flascó que contenia cianur de potassi, excepte amb els zigènids, que són pràcticament immunes a aquest verí (Fernández-Rubio 2004), i per això se solien utilitzar sulfat de nicotina i una fina agulla hipodèrmica o una agulla entomològica, que es mullava en aquesta substància.

Una vegada al laboratori, la preparació es feia, sempre que era possible, de manera immediata i s’estenien perquè s’assequessin de manera natural. En el cas dels coleòpters, els d’un mida superior a 20 mm, aproximadament, es col·locaven directament sobre una placa d’aglomerat de suro; i els de mida més petita, sobre un cartonet de paper Bristol, al qual s’enganxaven amb una gota de goma aràbiga. A aquesta cola natural de vegades s’afegia una petita proporció de sacarosa per a evitar es clivellés un cop assecada.

Hi ha un gran ventall de possibilitats quant a la forma de disposar les antenes i les potes, quant a l’ús d’agulles o instruments emprats, quant a les mides de les etiquetes i quant a altres detalls. Per exemple, el doctor Español solia fer servir pinzells fins per a estendre les potes i retirar restes de pols o de suro, replegava les extremitats sota el cos i col·locava les antenes a sobre, per evitar trencaments en manipular els exemplars. Altres entomòlegs empraven pinces i agulles manegades. Els productes químics, però, no variaven.

Pel que fa als lepidòpters, es disposaven les ales sobre el clàssic estenedor, sense intervenció de cap producte.

Si els animals estaven secs, o en el cas dels lepidòpters, havien arribat en sobres de paper vegetal (fig. 4) o en cotó fluix (fig. 5), primer calia posar-los un temps en un remollidor perquè recuperessin l’elasticitat imprescindible per a disposar-los en condicions de col·lecció. Sota una campana, generalment de vidre, es disposava un plat amb sorra, o paper assecant gruixut, i s’hi afegia aigua fins que quedava xop. A l’aigua s’hi afegien unes quantes gotes de creosota, d’èter acètic o de fenol, o uns quants cristalls de timol. L’objectiu era evitar que apareguessin fongs en forma de floridures que ataquessin els teixits dels insectes.

Una vegada preparats, secs i degudament etiquetats, els animals es disposaven, amb una quarantena prèvia o sense, en les capses de col·lecció.

Productes utilitzats per a garantir la preservació

En aquella època, i en el context del Museu, els productes encarregats de garantir la conservació a llarg termini eren dos: la creosota o creosota de faig per als coleòpters, i l’essència de mirbana per als lepidòpters.

Aquests líquids es posaven en petites bombolles de vidre obertes a la part superior i amb una agulla a la inferior. Eren les anomenades ampolletes de Sauvinet (fig. 6), que, periòdicament i a mesura que el producte s’evaporava, s’havien d’anar reomplint. Feia gràcia constatar que el millor giny tecnològic per a aquesta operació era un setrill d’oli de cuina tradicional.

Fora d’aquestes operacions quotidianes, difícilment cap altre producte químic entrava en contacte amb el cos dels insectes.

Una excepció eren els grans lepidòpters amb un contingut elevat en greixos. Els greixos es liquaven, cosa que atorgava a l’animal l’aparença d’haver estat banyat en greix. En els manuals francesos de l’època, s’usava l’expressió descriptiva que l’insecte «avait tourné au gras». En aquest cas, es clavava l’insecte en un suro fixat al fons d’un recipient de vidre, cosa que permetia banyar tot el cos de l’insecte en un dissolvent orgànic, generalment acetona, i, així, se separava el greix de l’insecte, el qual, ja net, es tornava a deixar assecar un altre cop.

Si calia eliminar floridures puntuals, el més habitual era fer servir un pinzell amb una gota d’èter acètic o de fenol, en els casos més greus.

Aquestes tècniques i aquests productes contrasten amb els que es feien servir en altres països amb ambients més humits i càlids, per exemple, a Sud-amèrica. En aquests casos, calia forçar l’assecatge en estufes, i els productes eren barreges variades i, generalment, molt tòxiques. El llibre de l’entomòleg argentí José Antonio Pastrana (1907-1994) que du per títol “Caza, preparación y conservación de insectos”(Pastrana 1985), conté diverses formulacions d’aquest estil que sorprenen per l’elevadíssima toxicitat i perillositat per a la salut dels entomòlegs. No eren emprats a Europa.

No obstant això, els productes que es feien servir a Europa també eren perillosos, especialment pel fet de ser cancerígens, i això va provocar que a partir dels anys vuitanta molts museus, com ara el de Barcelona, eliminessin molts d’aquests productes, sobretot la creosota i l’essència de mirbana.

Acabem el període descrit a final de la dècada de 1980, ja que va ser en aquell moment que la majoria d’institucions van decidir utilitzar procediments físics per a eliminar el risc d’atacs d’insectes destructors de les col·leccions, i el més freqüent era la congelació. Durant uns quants anys, en la transició cap a la congelació sistemàtica de les caixes de col·lecció es va utilitzar la vapona.

L’annex 1 recull una enumeració descriptiva dels productes esmentats que s’utilitzaven al Museu de Zoologia de Barcelona durant el període descrit. Tal com es constata, la gran majoria són substàncies orgàniques, que no contenen metalls i que s’obtenen relativament pures, sense que es comercialitzessin acompanyades d’altres substàncies.

Per aquest motiu, es pot descartar la contaminació dels exemplars amb metalls pesants durant el procés de captura, preparació i manteniment. En el supòsit de presentar concentracions anormalment elevades de metalls, caldria buscar-ne les causes en el medi en què van ser recol·lectats.

Ens agradaria concloure aquesta descripció de substàncies i pràctiques amb un aforisme d’un dels grans coleopteròlegs francesos del segle XX, i és que, en paraules de Guy Colas, «el millor conservant per a una col·lecció d’insectes és la vista del seu cuidador» (Colas 1947).

Agraïments

Josep Emili Ferrer i Solé, enginyer químic de l’Institut Químic de Sarrià, ha tingut la gentilesa de revisar la part descriptiva de les substàncies contingudes a l’annex 1. L’autor agraeix, igualment, el suport de Berta Caballero, conservadora d’artròpodes, i de Joan Carles Senar, cap de Recerca, ambdós del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, com també llurs nombroses i valuoses aportacions. Igualment, l’autor expressa agraïment a Irene Lobato, Jordi Vidal i Sergi Gago, per les imatges que amablement han cedit.

Referències

Colas G, 1947. Préparation et conservation des collections d’insectes. Editions de l’Entomologiste. Paris.

Drouin P, Laurent R, Valicourt E, 1988. Les grandes figures disparues de la spéléologie française. Spelunca 31, 1-91.

Escolà O, 1988. Francesc Español i el Museu de Zoologia de Barcelona. Quaderns de Vilaniu 14, 35-39. https://www.raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107768

Fernández-Rubio F, 2004. Consecuencias de la defensa química en las mariposas del género Zygaena Fabricius, 1775 (Insecta: Zygaenidae, Lepidoptera). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa 35, 269-274

McGhie H, Mander S, Minns A, 2020. The Time Machine: challenging perceptions of time and place to enhance climate change engagement through museums. Museum and Society 18, 183-217.

Nos R, 1988. Francesc Español i Coll i la revista Miscel·lània Zoològica. Quaderns de Vilaniu, 14: 41-43. https://www.raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107770

Pastrana JA, 1985. Caza, preparación y conservación de insectos, 2na ed. El Ateneo, Buenos Aires.

Pyke GH, Ehrlich PR, 2010. Biological collections and ecological/environmental research: a review, some observations and a look to the future. Biological Reviews, 85, 247-266.

Tamisier J-Ph, 2017. In memoriam Claude Jeanne (1925-2016). Bulletin de la Société linéenne de Bordeaux 152(45), 95-118.